martes, enero 31, 2006
Comiat del Xavi, l'Elena i la Maria
Acabe d'arribar, a les 8.30 del matí a casa, després d'haver caminat desde la parada del Prisma amb un fred increíble, tornant de l'aeroport, del comiat del Xavi, l'Elena i la Maria. Però ha valgut la pena. I ho escric ara, que acabe de sentir-ho, sense deixar que la son i els somnis deformin el que sé.
Aquesta nit, sobre les 23.00, començava la festa de comiat, ja que els amics catalans se'n tornen a casa. La festa ha sigut una passada. Interessant, atractiva i divertida en cada moment, sens dubte la millor festa de totes les que he viscut durant l'Erasmus. Els brindis, els regals i la companyia eren excel·lents. Tots reunits al pis del Luiso. Beguda, musiqueta i converses interessants. Un petit discurs i brindis emotiu per part de cadascú.
El Xavi, l'Elena i la Maria són persones molt especials. Es diu molt ràpidament i amb poques paraules, però hi ha poques persones que realment siguen tan especials com ells. Des de que els vaig conèixer, descobrint auròres boreals, han aportat moltes coses a la meva vida i a les persones que envolten. Sempre amables, positius i amb ganes de passar-ho bé. He aprés moltes coses d'ells, però no suficients: la Maria gaudix dels moments amb la llibertat i inocència d'una nena petita, però amb la estabilitat d'una ment adulta; el Xavi posa la festa allà on va i el seu humor m'encanta, tan original i inesperat; l'Elena amb dolça mirada manté la serenitat i la responsabilitat, però també sap gaudir dels moments i expressar-se com ella és quan toca.
Tot açò no te massa significat per a vosaltres, que no els conegueu, però sabeu de què parle. Quan una persona et fa sentir de determinada manera, o ho reconeixes o no saps el que hi ha. Quan el Xavi m'ha parlat seriosament, regalant-me coses tan senzilles com una forquilla de fusta i espècies per a cuinar, no ho he pogut evitar. He esclatat a plorar. Llágrimes i més llágrimes. No hi havia crit, ni dolor, tan sols era emoció, gratitud, satisfacció i plenitud de tindre persones com aquelles per amics. Haver de dir adéu, o fins després, és dur, però s'ha de fer.
Ningú tenia que convencer a ningú, tots els acompanyariem amb tren i bus fins l'aeroport, fins que l'evidència ens separara. Festa i bromes fins al final. Realment ningú ho vol acceptar, però son les normes, està escrit en lletra molt menuda al contracte de l'Erasmus: "Hauràs de dir adéu fins i tot a les persones a les que no saps com dir-ho". I ara, a les 9.23 del matí, plorant de nou, he de dir:
"Fins després, Xavi, Elena i Maria; sabeu que açò només és el començament, però quin començament!"
